Història

Situació

Situada al nord-est peninsular, separada de França pels Pirineus al Nord, limita amb la mar Mediterrània a l' est i amb les comunitats autònomes d'Aragó i València a l'oest i al sud respectivament, Catalunya és una nació de 32.000 km² i 6 milions d' habitants. Amb un clima eminentment mediterrani que li ofereix una temperatura mitja anual de 15,6º C 9,9º a l'hivern i 23,5º C a l'estiu.

Barcino

La història de Barcelona és inseparable de la Catalunya. No obstant, mentre que la història de Catalunya com a entitat nacional comença al voltant del segle IX, tenim notícies arqueològiques d' una Barcelona anterior.

Durant els segles IV, III i II a.C. els turons que es troben en l'anomenat Pla de Barcelona, -comprès entre la mar Mediterrània, els rius Besòs i Llobregat i la serra de Collserola-, eren ocupats per petits poblats.

El Barcelonès estava ocupat pels laietans. En època de l'emperador August tindrà lloc la fundació de la colònia romana de Julia Augusta Favencia Paterna Barcino, el territori de la qual passarà a pertànyer a la Hispania Citerior, la capital de la qual era Tarraco (Tarragona en l'actualitat). Avui en dia encara podem apreciar abundants vestigis de l'antiga colònia romana com són certs fragments de la muralla que encerclava la ciutat, el temple d'August, la necròpolis, així com també restes d'estructures que es poden observar en el subsòl del museu d' Història de la Ciutat.

En el segle V, la colònia romana de Barcino, així com tota la Hispania i Gàlia romanes, són envaïdes pels visigots arribats del nord d'Europa, els quals concedeixen el títol de capital a l' actual ciutat de Toledo, provocant un període de declivi per a la ciutat de Barcelona.

En el segle VIII va ser envaïda pels musulmans sense que la seva estada a la ciutat tingués massa repercussions. Posteriorment, la ciutat és conquerida pels francs (801), els quals estaven dirigits per Lluïs el Piadós, passant a formar part de la marca meridional de l'imperi, l'anomenada "Marca Hispànica". Borrell II (950-992) aconseguirà separar el territori, que es trobava dividit en comtats de l'imperi franc. Com a conseqüència Barcelona es convertirà en la capital d'un estat independent l'any 988.

Regne d'Aragó

A partir del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella, Catalunya s'uní al regne d'Aragó. És en aquest moment quan comença un període expansiu cap al nord conquerint els territoris de l'actual sud de França.

Amb Jaume I El Conqueridor (1213-1276) variarà l' orientació expansiva dirigida ara cap a la Mediterrània, conquerint l'illa de Mallorca, Eivissa i els territoris del regne de València; Barcelona també s'expansiona construint-se una segona muralla.

Martí l'Humà morirà l'any 1410 sense descendència, els compromissaris reunits a Casp (1412) tindran com a objectiu nomenar un successor. Aquests escolliran com a nou rei a Ferran, fet que provocarà un canvi en la dinastia que havia regnat fins aleshores, passant aquesta a la casa dels Trastàmara, d'origen castellà.

Durant el període següent, la ciutat pren cos jurídic-administratiu, creant els seus propis cossos de govern com La Generalitat. Amb l'arribada al tro de Ferran II (1479-1516) i al casar-se aquest amb Isabel de Castella, la Corona d' Aragó - nom amb que s'anomenava la unió de les corones de Catalunya, Aragó, València i Mallorca- s'uneix a la casa de Castella i Barcelona deixa de ser seu de la monarquia. A més a més, el descobriment d'Amèrica provoca el desviament dels interessos econòmics de la Corona de la mar Mediterrània a l' Atlàntic, fet que provoca l'estancament i la posterior decadència de la Corona d'Aragó i com a conseqüència de la ciutat de Barcelona.

Durant el període en que regnà la casa d' Àustria, els reis van viure allunyats de Barcelona.

S.XVIII

Després de la mort sense descendència de Carles II (1702) es planteja el problema de la successió dinàstica; Catalunya donarà suport a l'Arxiduc Carles d'Àustria mentre que la resta d' Espanya es posarà a favor d'en Felip d'Anjou, candidat francès a la corona. Aquest fet suposarà l'enfrontament entre els dos territoris. L'any 1714, el rei Felip va resultar guanyador. Com a conseqüència d'aquest fet les institucions catalanes i barcelonines quedaran abolides i Catalunya passarà a dependre política i administrativament de les lleis de Castella. Barcelona queda reduïda a una vida provincial.

De totes maneres, el segle XVIII va ser un període de creixement demogràfic i econòmic. A finals de segle, la població de Barcelona s'havia triplicat, sorgint uns base industrial que afavorirà el canvi físic de la ciutat. Ja en el segle XIX enderrocades les muralles que l'oprimien, Barcelona recobra la capitalitat del Principat, títol que consolida l'Exposició Universal de 1888, impulsada per una burgesia emprenedora i amb un fort arrelament en la ciutat. A finals d'aquest segle Barcelona va viure un període d'agitació política amb períodes hegemònics de l'anarquisme i lluites fratricides pel poder.

La represa de la guerra amb el Marroc i el sistema de lleva utilitzat va provocar una vaga general amb la consegüent insurrecció popular, esdeveniment que ha romàs en els anals de la història amb el nom de la "Setmana Tràgica", i que acabà amb una forta repressió per part de l'exèrcit, que comptava amb el suport de la burgesia.

Primo de Ribera

Al 1923 comença un període dictatorial per a Espanya i com a conseqüència també per a Catalunya, després del fracàs de l'anomenada Mancomunitat Catalana, embrió d'un govern autònom. L'arribada al poder de Primo de Ribera amb el suport de la burgesia, no és només un cop molt fort per al moviment obrer, sinó també per a allò que representava el catalanisme polític i cultural.

Amb l'exposició Internacional de 1929, l'emigració massiva cap a la ciutat porta a la realització del "Pla Cerdà" (aprovat i iniciat a mitjans del segle XIX) i, s'afegeixen a Barcelona les poblacions pròximes que aniran perdent la seva independència a favor de la ciutat.

1a República

Amb la caiguda del règim de Primo de Ribera l'any 1931 i la instauració a Catalunya de la Iª República Catalana, amb Francesc Macià com a president, el Principat torna a guanyar la seva autonomia.

A Espanya s'instaura també la República; de totes maneres, la recessió econòmica, la inestabilitat política i la debilitat del govern ajuden a reforçar ideologies extremes que provoquen l'any 1936 la rebel·lió militar encapçalada pel general Francisco Franco, començant així una guerra civil extremadament sagnant, en la que Catalunya va prendre part per la legalitat republicana vigent.

Amb la caiguda de Barcelona i Madrid al 1939 acaba la guerra civil i vençuts els partidaris de la República, s'inicia per a Catalunya un període en el que es prohibeixen totes les manifestacions d'identitat catalana.

Dictadura de Franco

La política dictatorial del general Franco, va portar a Espanya i com a conseqüència a Catalunya a un període d'aïllament, lluny del desenvolupament econòmic, social i cultural que experimentaren la resta de països desenvolupats o en vies de desenvolupament.

En els anys 60 i 70, es produeix en gran part a causa de la imposada estabilitat política, cert auge econòmic i una tímida obertura a l'exterior, de la que en surt especialment beneficiada Catalunya, que veurà augmentar les seves capacitats econòmiques i el seu benestar social.

Democràcia

Mort el general Franco al 1975, es proclamat rei d'Espanya Juan Carlos I de Borbón el qual, junt amb determinats sectors oberturistes de l'anterior règim, així com amb els partits democràtics, molts dels quals havien viscut fins a aquell moment en la clandestinitat, creen l'embrió d'allò que al 1977 es transforma en les primeres eleccions democràtiques. Aquest mateix any, durant el mes d'octubre, torna a Catalunya Josep Tarradellas, l'últim president de la Generalitat abans de la guerra civil, fet que suposà el ressorgiment de les idees nacionalistes i autonòmiques de la majoria de catalans, plasmant-se l'any 1979 en el nou Estatut d' Autonomia de la comunitat catalana.

Al 1980 se celebren les primeres eleccions autonòmiques a la comunitat catalana, on el guanyador sorgirà de la unió de dos partits nacionalistes de caràcter liberal -Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya-. Aquest tindrà un paper de gran importància en el joc polític del govern d'Espanya a l'ésser un dels partits "frontissa" de la majoria dels governs de la nació.

Durant aquest període de temps, Barcelona no deixa de desenvolupar-se en tots els nivells. Els jocs Olímpics de 1992, amb Pasqual Maragall com a alcalde de la ciutat, representen la culminació, i donen alhora testimoni, d'aquest desenvolupament. Aquest esdeveniment suposarà una injecció per a la ciutat en tots els aspectes i molt especialment pel que fa a l'urbanisme.

D' aquesta manera, Barcelona s'ha convertit a finals del segle XX en una de les ciutats europees amb més dinamisme i atractiu, tant per a la seva gent com per als visitants d'arreu del món, que arriben atrets per la seva arquitectura, les seves manifestacions culturals, les seves platges i per suposat, la seva gent. ¡Molt bona estada!.